Els humans som éssers molt complexos, tot i que la ciència ens ha mostrat com funcionem, encara hi ha algunes coses que s'escapen del nostre enteniment, especialment les relacionades amb la nostra ment.
Per començar vull destacar la necessitat i la importància que les persones li donem a allò que pensen sobre nosaltres, és clar que l'ésser humà és un ésser social, però per què sempre busquem i ens preocupa tant l'opinió sobre nosaltres? Jo crec que és perquè per saber com som, per "valorar-nos", hem de, per dir-ho d'alguna manera, "comparar-nos" amb els altres, només llavors som conscients del què som i què són els altres. Per exemple, si una persona estigués sola en tot el planeta, si no hagués altres persones amb les quals establir una comparació, no podríem saber si som guapos, lletjos, alts, baixos... En canvi al viure envoltats de gent podem sospesar com som i com són, cal una interrelació. Això sense cap dubte porta a un relativisme (en aquest cas el relativisme faria referència al físic), és a dir som més lletjos o més guapos no pel fet de ser-ho, sinó pel fet de comparar-nos amb unes o altres persones. Això també es pot aplicar a altres camps com el psíquic. I així arribem a una conclusió final, com més diferents siguem més rica serà la comparació i hi haurà moltes més etiquetes a l'hora d'opinar sobre els altres.
Per començar vull destacar la necessitat i la importància que les persones li donem a allò que pensen sobre nosaltres, és clar que l'ésser humà és un ésser social, però per què sempre busquem i ens preocupa tant l'opinió sobre nosaltres? Jo crec que és perquè per saber com som, per "valorar-nos", hem de, per dir-ho d'alguna manera, "comparar-nos" amb els altres, només llavors som conscients del què som i què són els altres. Per exemple, si una persona estigués sola en tot el planeta, si no hagués altres persones amb les quals establir una comparació, no podríem saber si som guapos, lletjos, alts, baixos... En canvi al viure envoltats de gent podem sospesar com som i com són, cal una interrelació. Això sense cap dubte porta a un relativisme (en aquest cas el relativisme faria referència al físic), és a dir som més lletjos o més guapos no pel fet de ser-ho, sinó pel fet de comparar-nos amb unes o altres persones. Això també es pot aplicar a altres camps com el psíquic. I així arribem a una conclusió final, com més diferents siguem més rica serà la comparació i hi haurà moltes més etiquetes a l'hora d'opinar sobre els altres.
Per descomptat després cadascun actua d'una forma i fa més o menys cas al que diuen les altres persones, però jo crec que aquí com més personalitat tingui un millor.Normalment es tendeix a fer el que la majoria creu millor o el que més agrada a la majoria, però si tots féssim això acabaríem amb les diferències que abans he comentat i que tant ens enriqueixen. Tot i així a la majoria de la gent l'únic que li imorta és agradar als altres, cosa que des del meu punt de vista entorpeix el desenvolupament. No estic criticant que una persona vulgui agradar als altres, crític que el "agradar als altres" es prengui com a objectiu fonamental i prioritari per sobre de totes les coses, sobretot si amb "agradar als altres" pretens agradar encara nombrós grup de persones el gustos d'extensió (pel que fa a temps que duren) tan curta com gairebé ho són els seus pensaments.
