Actuació de grups de Mondo Ritmic a Dleyend

El passat cap de setmana, concretament el dissabte, vaig tindre l'oportunitat d'anar a un concert que van fer uns quants grups de l'acadèmia de música Mondo Rítmic. L'actuació es va dur a terme a un pub de Castelló anomenat Dleyend. No acostume a anar a esdeveniments d'aquest tipus, però aquesta volta, per fer alguna cosa diferent, i aprofitant que hi participaven alguns amics, em vaig decidir a anar. He d'admetre que el concert em va sorprendre molt positivament, vaig passar un bona estona gaudint de la bona música que van fer els meus companys.

Quan vaig arribar al pub l'actuació ja quasi anava a començar, hi havia molt gent, de la meua edat principalment però també majors. El pub era un tant petit però, llevat de la calor que feia al principi, s'estava prou bé. L'escenari també era un poc reduït i al principi vaig patir un poc pels artistes, tot i això aquest pensament va desapareixer quan la música començà a sonar. I es que la qualitat i els temes que tocaren m'agradaren molt. No es tancaren en uns temes poc coneguts dins del gènere del rock, interpretaren cançons que sonaven prou (i això que no soc gaire entés). L'experiència va ser molt bona i els meus amics tocaren d'una forma excel·lent, fent vibrar tot el pub.


Així vos deixe una de les actuacions que més m'agradaren:

El camí del guerrer

El bushido, també conegut com el "camí del guerrer", és el codi moral dels samurais, però no només es basa en un conjunt de normes disciplinàries, va molt més enllà, constitueix tot una complexa forma de comprendre i dedicar-se a la vida. Aquesta forma de pensar s'inculcava als xiquets quasi des de que naixien. L'objectiu del bushido és preparar a les persones tant per a que siguen bones èticament, com per a arribar a ser uns ferotges guerrers, sense que, encara que ho sembli, es contradiguin les dues coses. Per això trobem que els pilars d'aquesta filosofia de vida són la lleialtat, que fa que els samurais es responsabilitzen de les seues accions i actuen en conseqüència; l'honor, que es el reflex de les accions d'una persona; la noblesa, que els impulsa a dir la veritat i actuar amb sinceritat; el respecte, que els fa valorar tant als seus amics com als seus enemics; el coratge, que es denota en la seua força de voluntat per a fer qualsevol cosa i l'acceptació de la mort que els prepara per a viure sense por.

Trobem que el bushido pren influències d'altres filosofies i religions. Per exemple del budisme pren l'acceptació de la mort que, al llevar la por que produeix aquesta, ajuda als guerrers a prendre millors decisions, a actuar amb valor en les batalles i els anima a forjar el seu propi destí. Tant és, que els samurais, quan perdien l'honor, duen a terme un suïcidi ritual mitjançant el qual el recuperaven. Una altre element del budisme és el karma, o la "llei" de causa i efecte que, a grans trets, defen que tot el que es fa ens torna en algun moment, si et comportes bé amb les persones tindràs un bon futur, si fas el mal rebràs o et passaran coses roïnes. També, de la pràctica zen, els samurais es dediquen a totes les coses que fan amb la màxima dedicació i concentració, per això trobem que eren uns grans guerrers, ja que dedicaven molt de temps a perfeccionar els seus moviments amb l'espasa, a entrenar-se per a la guerra, i a preparar bones estratègies.

Felicitat

Una vegada més, torne a escriure per ací, espere que aquesta volta amb més freqüència que el darrer curs. La temàtica de les meues entrades serà molt variada (espere), tot i això sempre partint de les reflexions personals i intentant fer-vos reflexionar.

Sense més dilacions, us parlaré sobre la felicitat, sí, aquest estat de perpètua satisfacció on una persona té totes les seues necessitats cobertes,... però és tan sols això? No, crec que per a ser realment feliç un ha d'haver-se realitzat com a persona, és a dir, ha d'haver aconseguit tindre relacions personals (l'ésser humà, haurà d'haver-se formart intel·lectualment, i haurà d'haver evolucionat com a persona...

És difícil donar una bona definició perquè crec que és prou subjectiu. Hi ha moltes visions de "felicitat", podríem dir que tantes com persones. Per alguns la felicitat és estar amb la gent a la qual estima i que aquests, al mateix temps que ells, tinguen bona salut. És una reflexió interessant, la salut no es pot obtindre de cap forma, i la manca d'això és pot traduir en la mort... Uns altres pensen que la felicitat és basa en diners... ben pensat crec que, en el món actual, es una reflexió prou lògica. Hui en dia amb diners es pot aconseguir qualsevol cosa, per exemple no importa si no tens qualitats en alguna cosa, amb diners tindràs els millors mitjans per a adquirir aquestes qualitats, si pateixes alguna malaltia no cal preocupar-se, els diner faran que els millors metges et curen i si no es possible, faran que la teua vida siga tan còmoda que t'oblides que estàs malalt. Fins i tot podràs comprar l'amistat d'algunes persones, encara que només s'acosten a tu però interès... Sí, lamentable, però cert en una societat corrompuda per uns valors immorals com la nostra. A més a més els diners són molt bons servidors, però uns temibles senyors, és millor no permetre que puguen apoderar-se del teu cor.

Personalment pense que la felicitat no es pot aconseguir amb res (i molt menys mitjançant coses materials), mai s'arriba a una situació en la qual un és feliç per sempre, és impossible, sempre voldrem més o hi haurà coses que creguem que ens donen més felicitat i aquest pensament no ens farà feliços. Per a mi la felicitat només s'aconsegueix en petits moments de la vida, efímeres situacions temporals, en les quals un es troba tan dins del seu món, que s'oblida de tot i només gaudeix. Pot ser parlant tranquil·lament amb amics, al costat de la teua família, amb la persona que estimes, fent allò que més t'agrada... També crec que, com que aquestes situacions no solen ser molt usuals, cal prendre's les coses amb perspectiva, si hi ha alguna cosa que ens deprimeix, no és el final, simplement és qüestió de mentalitzar-se per superar-la.

Opinions

Els humans som éssers molt complexos, tot i que la ciència ens ha mostrat com funcionem, encara hi ha algunes coses que s'escapen del nostre enteniment, especialment les relacionades amb la nostra ment.

Per començar vull destacar la necessitat i la importància que les persones li donem a allò que pensen sobre nosaltres, és clar que l'ésser humà és un ésser social, però per què sempre busquem i ens preocupa tant l'opinió sobre nosaltres? Jo crec que és perquè per saber com som, per "valorar-nos", hem de, per dir-ho d'alguna manera, "comparar-nos" amb els altres, només llavors som conscients del què som i què són els altres. Per exemple, si una persona estigués sola en tot el planeta, si no hagués altres persones amb les quals establir una comparació, no podríem saber si som guapos, lletjos, alts, baixos... En canvi al viure envoltats de gent podem sospesar com som i com són, cal una interrelació. Això sense cap dubte porta a un relativisme (en aquest cas el relativisme faria referència al físic), és a dir som més lletjos o més guapos no pel fet de ser-ho, sinó pel fet de comparar-nos amb unes o altres persones. Això també es pot aplicar a altres camps com el psíquic. I així arribem a una conclusió final, com més diferents siguem més rica serà la comparació i hi haurà moltes més etiquetes a l'hora d'opinar sobre els altres.

Per descomptat després cadascun actua d'una forma i fa més o menys cas al que diuen les altres persones, però jo crec que aquí com més personalitat tingui un millor.Normalment es tendeix a fer el que la majoria creu millor o el que més agrada a la majoria, però si tots féssim això acabaríem amb les diferències que abans he comentat i que tant ens enriqueixen. Tot i així a la majoria de la gent l'únic que li imorta és agradar als altres, cosa que des del meu punt de vista entorpeix el desenvolupament. No estic criticant que una persona vulgui agradar als altres, crític que el "agradar als altres" es prengui com a objectiu fonamental i prioritari per sobre de totes les coses, sobretot si amb "agradar als altres" pretens agradar encara nombrós grup de persones el gustos d'extensió (pel que fa a temps que duren) tan curta com gairebé ho són els seus pensaments.

Anem-nos!

Hui, només entrar a Google he vist la imatge del cinquanta aniversari de l'arribada del primer home a l'espai. De seguida he recordat a Yuri Gagarin, que va ser aquest home. Va nàixer a la'URSS, uns anys després de que aconseguira el titol de pilot de l'aviació soviètica es va presentar a les proves per a ser el cosmonauta de la Vostok 1, la nau que el va permetre arribar més enllà del cel. Més tard la seua vida va ser prou trista, es va endinsar en el món de l'alcohol i va morir als 34 anys en un accident aeri, no sense abans (segons un informe soviètic) desviar la trajectòria de l'avió de l'escola en la que anava a xocar salvant així la vida de milers de nens. Quan va arribar a l'espai i va poder vore la Terra, el primer missatge que va transmetre als seus companys va ser: "Pobladors del món, salvaguardem aquesta bellesa, no la destruïm".

Actualment el desenvolupament espacial no és molt gran, a banda d'arribar fins a la Lluna i de posar en òrbita l'estació espacial internacional (que es prou petita, antiga i només poden viure sis persones com a màxim), pareix que no estiguem molt interessats en aquest tema. No obstant això, es un tema que de debò es prou important perquè en els últims anys el consum de les energies ha augmentat de forma dràstica. Podríem dir que de forma preocupant ja que pràcticament només ens hem fixat en les fonts d'energia no-renovables i les energies renovables i netes les hem deixat de costat. El consum continua creixent i arribarà un dia en el que les fonts d'energies no-renovables s'esgotaran, aleshores, com que les renovables no les hem desenvolupades, només tindrem una opció: iniciar la conquesta de l'espai. Sí, anar a uns altres planetes o satèl·lits per a agafar els combustibles que aquests guarden. Els principals llocs dels que podríem aprofitar alguna cosa serien la Lluna, Júpiter i altres satèl·lits de Júpiter i Saturn.

Siguem crítics, es veritat que algun dia necessitarem fer això, però és correcte? Al cap i a la fi l'espai serà una víctima més del desenvolupament humà, continuarem contaminant i carregant-nos la natura més enllà del planeta Terra. De veritat tenim dret a fer això? Tenim dret a prendre tot el que vulguem sense importar-nos les conseqüències que es produeixin? Però, en cas contrari, no podrem seguir desenvolupant-nos en cap espai i molt menys tecnològicament, el que suposarà una tornada enrere en el nostre desenrotllament i probablement la falta de recursos energètics afectarà negativament el nostre nivell de vida.

Tu què penses? La qüestió es podria resumir en: ¿Creus que hauriem de continuar escalant sense importar el que xafem? o ¿Hauriem de prendre més cura amb allò que es creua en el nostre camí?

Psiquis humana

Sigmund Freud va crear un model on tractaba d'explicar la ment humana. En aquest model Freud divideix en tres factors o tres entitats la psiquis humana: l' "Id", l' "Ego" i el "Super-Ego". Tot i això Freud va deixar clar que la ment humana és massa complexa com per a classificar-la en tres parts ven diferènciades i definides. No obstant això la seus teoria es més que interessant.

En primer lloc tenim l'Id que es podria traduïr com "allò". L'Id és la representació de la part no organitzada de l'estructura de la personalitat que invoca als impulsos primaris. Actua com un principi de plaer: si no es satisfet a través de la realitat buscará aquesta satisfacció en la gratificació. Es troba enfocat cap a l'egoisme i la auto-satisfacció. Es produït bàsicament pel complex que es crea entre els impulsos biològics i els límits socials que ens dominen. Resumint: l'Id es l'inconscient.

L'Id es l'encarregat de dur a terme els desitjos primaris: fam, set i sexe entre altres. Es immoral i egocèntric, i és controlat pels principis de plaer i sofriment. No té sensació del temps, es completament il·lògic, sexual i infantil en el que fa referència al seu comportament i complexitat emocional. No acceptarà un "no" com a resposta.

L'Ego es pot traduïr com el "Jo". Actua com un principi de realitat que busca calmar els desitjos de l'Id mitjançant opcions realistes, que es puguen dur a terme y que el faça estar satisfet.

Aquesta part de la psicologia humana tanca la part "organitzada" de la personalitat, en la qual es concentren els impulsos defensius, els perceptius, els cognitius-intel·lectuals i les funcions exclusives. Connecta al preconscient amb el conscient, encara que també actua al costat de l'inconscient. Sol separar la realitat de la ficció i medita sobre les accions de l'Id i el Super-Ego. Els seus mecanismes de defensa contra l'Id solen ser els que modifiquen la seva forma per al gust del factor oposat.

A la vida moderna, l'Ego representa l'autoestima, la pedra angular que defineix el valor que cada un veu en si mateix. No obstant això, per formar la seva opinió sobre simateix, utilitza informació que connecta amb la realitat: judici aliè, tolerància, habilitat, intel·ligència, religió, moral, aspecte, potencial, defensa, planejament, control, síntesid'informació, auto-exigència i memòria.

Finalment, el Super-Ego apunta a la perfecció. Bàsicament comprimeix la part organitzada de la personalitat (que conté els ideals, metes i desitjos) i "castiga" qualsevol factor que interrompi tals factors amb la culpa.

Actua en contradicció amb l'Id, ja que busca la forma apropiada de controlar-se socialment. Ajuda a la ment a situar-se en la societat per no ser jutjat, o per complaure els desitjos propis. Segons Freud, és una "encarnació" de la figura paterna, que es constitueix per regles, acceptació i valor adquirit. El Super-Ego busca la repressió per donar pas a l'acceptació de la figura paterna (aquesta acció és influenciada pels ensenyaments inculcats, com ara la moral, les creences religioses, la lectura, l'educació...).

Llibertat?

En aquesta entrada m'agradaria parlar-vos sobre la llibertat, un dret humà universal que ens permet actuar per voluntat pròpia, sense coaccions de la forma que nosaltres vulguem... Però som realment lliures?

És cert que aconseguir una llibertat total és impossible, és una utopia, una cosa veritablement bona però que no es pot fer totalment realitat en la pràctica. Però molt sovint podem trobar que la nostra llibertat es veu reduïda considerablement per una sèrie d'accions i factors que es podrien evitar.

El principal factor que crec que influeix d'una exagerada forma en la nostra llibertat són els diners. Hui en dia, i durant molt de temps en èpoques passades, els diners reflecteixen quasi totalment el nostre radi de llibertat. Les nostres accions i decisions es veuen totalment influïdes pel capital del que disposem en el moment just de prendre la decisió. Probablement molts penseu que això no és cert, vos convide que reflexioneu i penseu en una situació semblant. Per exemple, imagineu que et proposen anar a comprar amb els teus amics o anar a sopar i prendre alguna cosa. Independentment de les ganes que tinguem d'anar-hi, si no tenim diners descartem la proposta totalment. Els diners defineixen la nostra llibertat, una llibertat que creix o decreix al mateix temps que ho fan aquests. El nostre marc d'opcions es veu dràsticament reduït quan els diners escassegen. I no obstant, llevat del fet de que teòricament som lliures, les persones amb poder dins de la nostra societat no fan res per a, o bé donar menys importància als diners i d'aquesta manera potenciar altres valors a l'hora de jutjar, donar oportunitats..., o bé fer que totes les persones tinguem la mateixa llibertat igualant els capitals d'aquestes. Més bé al contrari...

Des del meu punt de vista no som lliures, des que naixem la societat ens etiqueta mitjançant uns prejudicis que no tenen cap sentit de ser. Si som nens color blau, si som nenes color rosa. Els nois han de jugar a futbol i les noies a les nines... Si tens diners eres una bona persona, cap persona dubtarà de la teua paraula, sinceritat i habilitats, encara que aquestes no existisquen més allà de la brillantor de les teues monedes o del color dels teus bitllets...

Per què?

Vespes que converteixen erugues en zombis

Fa poc, el dimecres, vaig assabentar-me de que hi ha un animal que transmet un virus que provoca al seu hoste un estat zombi. L'animal es una vespa que pertany a la família dels Braconidae. Aquesta vespa, per assegurar-se la supervivència dels seus ous, inocula a una eruga aquests ous i al mateix temps l'infecta amb un virus que va contraure aquesta espècie de vespa fa 100 milions d'anys però que ha evolucionat fins tindre una relació de simbiosi amb la vespa i per això no l'afecta. El virus ataca al sistema nerviós de l'eruga entre d'altres fet que es tradueix en un comportament totalment suïcida ja que l'eruga defen a mort els ous malgrat que les larves d'aquests es menjaran el seu hoste al nàixer.

El vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=7UkDMrG6tog

No obstant això ja coneixia alguns casos d'animals infectats per virus que es comporten d'una manera estranya. Per exemple, hi ha un virus que primer infecta un peix, fa que aquest peix s'apropi a la superfície de la mar, on es més fàcil que sigui menjat per un au i que d'aquesta forma el virus es pugui desenvolupar totalment.

La veritat que això m'ha fet reflexionar un poc perquè si per un casual el virus ens pogués afectar a nosaltres, els humans, pense que correríem un greu risc. Vos imagineu? Les grans marques, els polítics i de més entitats poderoses no dubtarien a infectar-nos amb el virus per a comprar els seus productes, votar-los com a representants del govern o simplement utilitzarien aquesta arma biològica per a que obeírem cegament (encara que per a això ja existeixen eines com la televisió...).