El camí del guerrer

El bushido, també conegut com el "camí del guerrer", és el codi moral dels samurais, però no només es basa en un conjunt de normes disciplinàries, va molt més enllà, constitueix tot una complexa forma de comprendre i dedicar-se a la vida. Aquesta forma de pensar s'inculcava als xiquets quasi des de que naixien. L'objectiu del bushido és preparar a les persones tant per a que siguen bones èticament, com per a arribar a ser uns ferotges guerrers, sense que, encara que ho sembli, es contradiguin les dues coses. Per això trobem que els pilars d'aquesta filosofia de vida són la lleialtat, que fa que els samurais es responsabilitzen de les seues accions i actuen en conseqüència; l'honor, que es el reflex de les accions d'una persona; la noblesa, que els impulsa a dir la veritat i actuar amb sinceritat; el respecte, que els fa valorar tant als seus amics com als seus enemics; el coratge, que es denota en la seua força de voluntat per a fer qualsevol cosa i l'acceptació de la mort que els prepara per a viure sense por.

Trobem que el bushido pren influències d'altres filosofies i religions. Per exemple del budisme pren l'acceptació de la mort que, al llevar la por que produeix aquesta, ajuda als guerrers a prendre millors decisions, a actuar amb valor en les batalles i els anima a forjar el seu propi destí. Tant és, que els samurais, quan perdien l'honor, duen a terme un suïcidi ritual mitjançant el qual el recuperaven. Una altre element del budisme és el karma, o la "llei" de causa i efecte que, a grans trets, defen que tot el que es fa ens torna en algun moment, si et comportes bé amb les persones tindràs un bon futur, si fas el mal rebràs o et passaran coses roïnes. També, de la pràctica zen, els samurais es dediquen a totes les coses que fan amb la màxima dedicació i concentració, per això trobem que eren uns grans guerrers, ja que dedicaven molt de temps a perfeccionar els seus moviments amb l'espasa, a entrenar-se per a la guerra, i a preparar bones estratègies.

Felicitat

Una vegada més, torne a escriure per ací, espere que aquesta volta amb més freqüència que el darrer curs. La temàtica de les meues entrades serà molt variada (espere), tot i això sempre partint de les reflexions personals i intentant fer-vos reflexionar.

Sense més dilacions, us parlaré sobre la felicitat, sí, aquest estat de perpètua satisfacció on una persona té totes les seues necessitats cobertes,... però és tan sols això? No, crec que per a ser realment feliç un ha d'haver-se realitzat com a persona, és a dir, ha d'haver aconseguit tindre relacions personals (l'ésser humà, haurà d'haver-se formart intel·lectualment, i haurà d'haver evolucionat com a persona...

És difícil donar una bona definició perquè crec que és prou subjectiu. Hi ha moltes visions de "felicitat", podríem dir que tantes com persones. Per alguns la felicitat és estar amb la gent a la qual estima i que aquests, al mateix temps que ells, tinguen bona salut. És una reflexió interessant, la salut no es pot obtindre de cap forma, i la manca d'això és pot traduir en la mort... Uns altres pensen que la felicitat és basa en diners... ben pensat crec que, en el món actual, es una reflexió prou lògica. Hui en dia amb diners es pot aconseguir qualsevol cosa, per exemple no importa si no tens qualitats en alguna cosa, amb diners tindràs els millors mitjans per a adquirir aquestes qualitats, si pateixes alguna malaltia no cal preocupar-se, els diner faran que els millors metges et curen i si no es possible, faran que la teua vida siga tan còmoda que t'oblides que estàs malalt. Fins i tot podràs comprar l'amistat d'algunes persones, encara que només s'acosten a tu però interès... Sí, lamentable, però cert en una societat corrompuda per uns valors immorals com la nostra. A més a més els diners són molt bons servidors, però uns temibles senyors, és millor no permetre que puguen apoderar-se del teu cor.

Personalment pense que la felicitat no es pot aconseguir amb res (i molt menys mitjançant coses materials), mai s'arriba a una situació en la qual un és feliç per sempre, és impossible, sempre voldrem més o hi haurà coses que creguem que ens donen més felicitat i aquest pensament no ens farà feliços. Per a mi la felicitat només s'aconsegueix en petits moments de la vida, efímeres situacions temporals, en les quals un es troba tan dins del seu món, que s'oblida de tot i només gaudeix. Pot ser parlant tranquil·lament amb amics, al costat de la teua família, amb la persona que estimes, fent allò que més t'agrada... També crec que, com que aquestes situacions no solen ser molt usuals, cal prendre's les coses amb perspectiva, si hi ha alguna cosa que ens deprimeix, no és el final, simplement és qüestió de mentalitzar-se per superar-la.

Opinions

Els humans som éssers molt complexos, tot i que la ciència ens ha mostrat com funcionem, encara hi ha algunes coses que s'escapen del nostre enteniment, especialment les relacionades amb la nostra ment.

Per començar vull destacar la necessitat i la importància que les persones li donem a allò que pensen sobre nosaltres, és clar que l'ésser humà és un ésser social, però per què sempre busquem i ens preocupa tant l'opinió sobre nosaltres? Jo crec que és perquè per saber com som, per "valorar-nos", hem de, per dir-ho d'alguna manera, "comparar-nos" amb els altres, només llavors som conscients del què som i què són els altres. Per exemple, si una persona estigués sola en tot el planeta, si no hagués altres persones amb les quals establir una comparació, no podríem saber si som guapos, lletjos, alts, baixos... En canvi al viure envoltats de gent podem sospesar com som i com són, cal una interrelació. Això sense cap dubte porta a un relativisme (en aquest cas el relativisme faria referència al físic), és a dir som més lletjos o més guapos no pel fet de ser-ho, sinó pel fet de comparar-nos amb unes o altres persones. Això també es pot aplicar a altres camps com el psíquic. I així arribem a una conclusió final, com més diferents siguem més rica serà la comparació i hi haurà moltes més etiquetes a l'hora d'opinar sobre els altres.

Per descomptat després cadascun actua d'una forma i fa més o menys cas al que diuen les altres persones, però jo crec que aquí com més personalitat tingui un millor.Normalment es tendeix a fer el que la majoria creu millor o el que més agrada a la majoria, però si tots féssim això acabaríem amb les diferències que abans he comentat i que tant ens enriqueixen. Tot i així a la majoria de la gent l'únic que li imorta és agradar als altres, cosa que des del meu punt de vista entorpeix el desenvolupament. No estic criticant que una persona vulgui agradar als altres, crític que el "agradar als altres" es prengui com a objectiu fonamental i prioritari per sobre de totes les coses, sobretot si amb "agradar als altres" pretens agradar encara nombrós grup de persones el gustos d'extensió (pel que fa a temps que duren) tan curta com gairebé ho són els seus pensaments.