Llaços

L'ésser humà presenta una clara dualitat a l'hora de relacionar-se. Per una banda trobem una vessant social que  fa que les persones necessiten formar part d'una comunitat, ser membres d'un grup de persones que s'interrelacionen. D'aquesta forma, general i suposadament, s'enriqueixen mútuament. Així trobem les families o els amics. D'altra banda també hi ha la part individual de les persones, la que ens fa actuar per nosaltres sense dedicar un pensament als altres, també origina les reflexions més personals i alguns actes.

Hui en dia es valora molt la part social de les persones, quant podem simpatitzar amb els altres i sovint es tracta a aquesta com la més característica de la nostra espècie, tant característica es pren com l'única deixant de banda així la part més individual. Només cal fixar-se un poc en el nostre voltant per arribar a aquesta conclusió.   La majoria de persones que, per exemple, pràctica algun esport ho fa amb companyia (ciclisme) o és un esport d'equip (futbol, bàsquet...). Un altra evidència la dona el comportament de molta gent, en especial dels joves, que tendeixen a fer molts amics, quants més millors, ja siga físicament o emprant les xarxes socials... Personalment em ric d'aquesta valoració, d'aquesta gent que es creu afortunada per tindre cinc-cents "amics" al tuenti o coneixer a molta gent. Tot això serveix de ben poc i a més s'autoenganyen. Les persones som com els estels, encara que a simple vista semblem trobar-nos junts i units, com una constel·lació, en realitat ens trobem a soles en un espai obscur i infinit, molt lluny els uns dels altres. Hi ha poca gent en la que es puga confiar o comptar, a banda de la familia, només uns pocs amics. Y a més no es pot esperar que algú no et falle, ja que som éssers imperfectes.

No obstant això es innegable que tots, estem connectats i que, encara que no vulguem, entre nosaltres hi ha uns vincles indestructibles. Tots formem part de l'univers, tots som univers. Al nostre cos es troben els mateixos àtoms que procedeixen de les primeres explosions que van formar les galaxies, els sistemes, els planete i totes les formes de vida que poden existir, l'univers està en nosaltres. Deixant a un costat les raons fisiològiques, cadascun del contacte que hem tingut amb algú ens aporta alguna cosa, encara que no ens adonem o que el record faça que sembli, a simple vista, negatiu, y produeix altres interaccions entre altres persones com si fos una reacció en cadena.

Actuació de grups de Mondo Ritmic a Dleyend

El passat cap de setmana, concretament el dissabte, vaig tindre l'oportunitat d'anar a un concert que van fer uns quants grups de l'acadèmia de música Mondo Rítmic. L'actuació es va dur a terme a un pub de Castelló anomenat Dleyend. No acostume a anar a esdeveniments d'aquest tipus, però aquesta volta, per fer alguna cosa diferent, i aprofitant que hi participaven alguns amics, em vaig decidir a anar. He d'admetre que el concert em va sorprendre molt positivament, vaig passar un bona estona gaudint de la bona música que van fer els meus companys.

Quan vaig arribar al pub l'actuació ja quasi anava a començar, hi havia molt gent, de la meua edat principalment però també majors. El pub era un tant petit però, llevat de la calor que feia al principi, s'estava prou bé. L'escenari també era un poc reduït i al principi vaig patir un poc pels artistes, tot i això aquest pensament va desapareixer quan la música començà a sonar. I es que la qualitat i els temes que tocaren m'agradaren molt. No es tancaren en uns temes poc coneguts dins del gènere del rock, interpretaren cançons que sonaven prou (i això que no soc gaire entés). L'experiència va ser molt bona i els meus amics tocaren d'una forma excel·lent, fent vibrar tot el pub.


Així vos deixe una de les actuacions que més m'agradaren:

El camí del guerrer

El bushido, també conegut com el "camí del guerrer", és el codi moral dels samurais, però no només es basa en un conjunt de normes disciplinàries, va molt més enllà, constitueix tot una complexa forma de comprendre i dedicar-se a la vida. Aquesta forma de pensar s'inculcava als xiquets quasi des de que naixien. L'objectiu del bushido és preparar a les persones tant per a que siguen bones èticament, com per a arribar a ser uns ferotges guerrers, sense que, encara que ho sembli, es contradiguin les dues coses. Per això trobem que els pilars d'aquesta filosofia de vida són la lleialtat, que fa que els samurais es responsabilitzen de les seues accions i actuen en conseqüència; l'honor, que es el reflex de les accions d'una persona; la noblesa, que els impulsa a dir la veritat i actuar amb sinceritat; el respecte, que els fa valorar tant als seus amics com als seus enemics; el coratge, que es denota en la seua força de voluntat per a fer qualsevol cosa i l'acceptació de la mort que els prepara per a viure sense por.

Trobem que el bushido pren influències d'altres filosofies i religions. Per exemple del budisme pren l'acceptació de la mort que, al llevar la por que produeix aquesta, ajuda als guerrers a prendre millors decisions, a actuar amb valor en les batalles i els anima a forjar el seu propi destí. Tant és, que els samurais, quan perdien l'honor, duen a terme un suïcidi ritual mitjançant el qual el recuperaven. Una altre element del budisme és el karma, o la "llei" de causa i efecte que, a grans trets, defen que tot el que es fa ens torna en algun moment, si et comportes bé amb les persones tindràs un bon futur, si fas el mal rebràs o et passaran coses roïnes. També, de la pràctica zen, els samurais es dediquen a totes les coses que fan amb la màxima dedicació i concentració, per això trobem que eren uns grans guerrers, ja que dedicaven molt de temps a perfeccionar els seus moviments amb l'espasa, a entrenar-se per a la guerra, i a preparar bones estratègies.

Felicitat

Una vegada més, torne a escriure per ací, espere que aquesta volta amb més freqüència que el darrer curs. La temàtica de les meues entrades serà molt variada (espere), tot i això sempre partint de les reflexions personals i intentant fer-vos reflexionar.

Sense més dilacions, us parlaré sobre la felicitat, sí, aquest estat de perpètua satisfacció on una persona té totes les seues necessitats cobertes,... però és tan sols això? No, crec que per a ser realment feliç un ha d'haver-se realitzat com a persona, és a dir, ha d'haver aconseguit tindre relacions personals (l'ésser humà, haurà d'haver-se formart intel·lectualment, i haurà d'haver evolucionat com a persona...

És difícil donar una bona definició perquè crec que és prou subjectiu. Hi ha moltes visions de "felicitat", podríem dir que tantes com persones. Per alguns la felicitat és estar amb la gent a la qual estima i que aquests, al mateix temps que ells, tinguen bona salut. És una reflexió interessant, la salut no es pot obtindre de cap forma, i la manca d'això és pot traduir en la mort... Uns altres pensen que la felicitat és basa en diners... ben pensat crec que, en el món actual, es una reflexió prou lògica. Hui en dia amb diners es pot aconseguir qualsevol cosa, per exemple no importa si no tens qualitats en alguna cosa, amb diners tindràs els millors mitjans per a adquirir aquestes qualitats, si pateixes alguna malaltia no cal preocupar-se, els diner faran que els millors metges et curen i si no es possible, faran que la teua vida siga tan còmoda que t'oblides que estàs malalt. Fins i tot podràs comprar l'amistat d'algunes persones, encara que només s'acosten a tu però interès... Sí, lamentable, però cert en una societat corrompuda per uns valors immorals com la nostra. A més a més els diners són molt bons servidors, però uns temibles senyors, és millor no permetre que puguen apoderar-se del teu cor.

Personalment pense que la felicitat no es pot aconseguir amb res (i molt menys mitjançant coses materials), mai s'arriba a una situació en la qual un és feliç per sempre, és impossible, sempre voldrem més o hi haurà coses que creguem que ens donen més felicitat i aquest pensament no ens farà feliços. Per a mi la felicitat només s'aconsegueix en petits moments de la vida, efímeres situacions temporals, en les quals un es troba tan dins del seu món, que s'oblida de tot i només gaudeix. Pot ser parlant tranquil·lament amb amics, al costat de la teua família, amb la persona que estimes, fent allò que més t'agrada... També crec que, com que aquestes situacions no solen ser molt usuals, cal prendre's les coses amb perspectiva, si hi ha alguna cosa que ens deprimeix, no és el final, simplement és qüestió de mentalitzar-se per superar-la.

Opinions

Els humans som éssers molt complexos, tot i que la ciència ens ha mostrat com funcionem, encara hi ha algunes coses que s'escapen del nostre enteniment, especialment les relacionades amb la nostra ment.

Per començar vull destacar la necessitat i la importància que les persones li donem a allò que pensen sobre nosaltres, és clar que l'ésser humà és un ésser social, però per què sempre busquem i ens preocupa tant l'opinió sobre nosaltres? Jo crec que és perquè per saber com som, per "valorar-nos", hem de, per dir-ho d'alguna manera, "comparar-nos" amb els altres, només llavors som conscients del què som i què són els altres. Per exemple, si una persona estigués sola en tot el planeta, si no hagués altres persones amb les quals establir una comparació, no podríem saber si som guapos, lletjos, alts, baixos... En canvi al viure envoltats de gent podem sospesar com som i com són, cal una interrelació. Això sense cap dubte porta a un relativisme (en aquest cas el relativisme faria referència al físic), és a dir som més lletjos o més guapos no pel fet de ser-ho, sinó pel fet de comparar-nos amb unes o altres persones. Això també es pot aplicar a altres camps com el psíquic. I així arribem a una conclusió final, com més diferents siguem més rica serà la comparació i hi haurà moltes més etiquetes a l'hora d'opinar sobre els altres.

Per descomptat després cadascun actua d'una forma i fa més o menys cas al que diuen les altres persones, però jo crec que aquí com més personalitat tingui un millor.Normalment es tendeix a fer el que la majoria creu millor o el que més agrada a la majoria, però si tots féssim això acabaríem amb les diferències que abans he comentat i que tant ens enriqueixen. Tot i així a la majoria de la gent l'únic que li imorta és agradar als altres, cosa que des del meu punt de vista entorpeix el desenvolupament. No estic criticant que una persona vulgui agradar als altres, crític que el "agradar als altres" es prengui com a objectiu fonamental i prioritari per sobre de totes les coses, sobretot si amb "agradar als altres" pretens agradar encara nombrós grup de persones el gustos d'extensió (pel que fa a temps que duren) tan curta com gairebé ho són els seus pensaments.

Anem-nos!

Hui, només entrar a Google he vist la imatge del cinquanta aniversari de l'arribada del primer home a l'espai. De seguida he recordat a Yuri Gagarin, que va ser aquest home. Va nàixer a la'URSS, uns anys després de que aconseguira el titol de pilot de l'aviació soviètica es va presentar a les proves per a ser el cosmonauta de la Vostok 1, la nau que el va permetre arribar més enllà del cel. Més tard la seua vida va ser prou trista, es va endinsar en el món de l'alcohol i va morir als 34 anys en un accident aeri, no sense abans (segons un informe soviètic) desviar la trajectòria de l'avió de l'escola en la que anava a xocar salvant així la vida de milers de nens. Quan va arribar a l'espai i va poder vore la Terra, el primer missatge que va transmetre als seus companys va ser: "Pobladors del món, salvaguardem aquesta bellesa, no la destruïm".

Actualment el desenvolupament espacial no és molt gran, a banda d'arribar fins a la Lluna i de posar en òrbita l'estació espacial internacional (que es prou petita, antiga i només poden viure sis persones com a màxim), pareix que no estiguem molt interessats en aquest tema. No obstant això, es un tema que de debò es prou important perquè en els últims anys el consum de les energies ha augmentat de forma dràstica. Podríem dir que de forma preocupant ja que pràcticament només ens hem fixat en les fonts d'energia no-renovables i les energies renovables i netes les hem deixat de costat. El consum continua creixent i arribarà un dia en el que les fonts d'energies no-renovables s'esgotaran, aleshores, com que les renovables no les hem desenvolupades, només tindrem una opció: iniciar la conquesta de l'espai. Sí, anar a uns altres planetes o satèl·lits per a agafar els combustibles que aquests guarden. Els principals llocs dels que podríem aprofitar alguna cosa serien la Lluna, Júpiter i altres satèl·lits de Júpiter i Saturn.

Siguem crítics, es veritat que algun dia necessitarem fer això, però és correcte? Al cap i a la fi l'espai serà una víctima més del desenvolupament humà, continuarem contaminant i carregant-nos la natura més enllà del planeta Terra. De veritat tenim dret a fer això? Tenim dret a prendre tot el que vulguem sense importar-nos les conseqüències que es produeixin? Però, en cas contrari, no podrem seguir desenvolupant-nos en cap espai i molt menys tecnològicament, el que suposarà una tornada enrere en el nostre desenrotllament i probablement la falta de recursos energètics afectarà negativament el nostre nivell de vida.

Tu què penses? La qüestió es podria resumir en: ¿Creus que hauriem de continuar escalant sense importar el que xafem? o ¿Hauriem de prendre més cura amb allò que es creua en el nostre camí?

Psiquis humana

Sigmund Freud va crear un model on tractaba d'explicar la ment humana. En aquest model Freud divideix en tres factors o tres entitats la psiquis humana: l' "Id", l' "Ego" i el "Super-Ego". Tot i això Freud va deixar clar que la ment humana és massa complexa com per a classificar-la en tres parts ven diferènciades i definides. No obstant això la seus teoria es més que interessant.

En primer lloc tenim l'Id que es podria traduïr com "allò". L'Id és la representació de la part no organitzada de l'estructura de la personalitat que invoca als impulsos primaris. Actua com un principi de plaer: si no es satisfet a través de la realitat buscará aquesta satisfacció en la gratificació. Es troba enfocat cap a l'egoisme i la auto-satisfacció. Es produït bàsicament pel complex que es crea entre els impulsos biològics i els límits socials que ens dominen. Resumint: l'Id es l'inconscient.

L'Id es l'encarregat de dur a terme els desitjos primaris: fam, set i sexe entre altres. Es immoral i egocèntric, i és controlat pels principis de plaer i sofriment. No té sensació del temps, es completament il·lògic, sexual i infantil en el que fa referència al seu comportament i complexitat emocional. No acceptarà un "no" com a resposta.

L'Ego es pot traduïr com el "Jo". Actua com un principi de realitat que busca calmar els desitjos de l'Id mitjançant opcions realistes, que es puguen dur a terme y que el faça estar satisfet.

Aquesta part de la psicologia humana tanca la part "organitzada" de la personalitat, en la qual es concentren els impulsos defensius, els perceptius, els cognitius-intel·lectuals i les funcions exclusives. Connecta al preconscient amb el conscient, encara que també actua al costat de l'inconscient. Sol separar la realitat de la ficció i medita sobre les accions de l'Id i el Super-Ego. Els seus mecanismes de defensa contra l'Id solen ser els que modifiquen la seva forma per al gust del factor oposat.

A la vida moderna, l'Ego representa l'autoestima, la pedra angular que defineix el valor que cada un veu en si mateix. No obstant això, per formar la seva opinió sobre simateix, utilitza informació que connecta amb la realitat: judici aliè, tolerància, habilitat, intel·ligència, religió, moral, aspecte, potencial, defensa, planejament, control, síntesid'informació, auto-exigència i memòria.

Finalment, el Super-Ego apunta a la perfecció. Bàsicament comprimeix la part organitzada de la personalitat (que conté els ideals, metes i desitjos) i "castiga" qualsevol factor que interrompi tals factors amb la culpa.

Actua en contradicció amb l'Id, ja que busca la forma apropiada de controlar-se socialment. Ajuda a la ment a situar-se en la societat per no ser jutjat, o per complaure els desitjos propis. Segons Freud, és una "encarnació" de la figura paterna, que es constitueix per regles, acceptació i valor adquirit. El Super-Ego busca la repressió per donar pas a l'acceptació de la figura paterna (aquesta acció és influenciada pels ensenyaments inculcats, com ara la moral, les creences religioses, la lectura, l'educació...).

Llibertat?

En aquesta entrada m'agradaria parlar-vos sobre la llibertat, un dret humà universal que ens permet actuar per voluntat pròpia, sense coaccions de la forma que nosaltres vulguem... Però som realment lliures?

És cert que aconseguir una llibertat total és impossible, és una utopia, una cosa veritablement bona però que no es pot fer totalment realitat en la pràctica. Però molt sovint podem trobar que la nostra llibertat es veu reduïda considerablement per una sèrie d'accions i factors que es podrien evitar.

El principal factor que crec que influeix d'una exagerada forma en la nostra llibertat són els diners. Hui en dia, i durant molt de temps en èpoques passades, els diners reflecteixen quasi totalment el nostre radi de llibertat. Les nostres accions i decisions es veuen totalment influïdes pel capital del que disposem en el moment just de prendre la decisió. Probablement molts penseu que això no és cert, vos convide que reflexioneu i penseu en una situació semblant. Per exemple, imagineu que et proposen anar a comprar amb els teus amics o anar a sopar i prendre alguna cosa. Independentment de les ganes que tinguem d'anar-hi, si no tenim diners descartem la proposta totalment. Els diners defineixen la nostra llibertat, una llibertat que creix o decreix al mateix temps que ho fan aquests. El nostre marc d'opcions es veu dràsticament reduït quan els diners escassegen. I no obstant, llevat del fet de que teòricament som lliures, les persones amb poder dins de la nostra societat no fan res per a, o bé donar menys importància als diners i d'aquesta manera potenciar altres valors a l'hora de jutjar, donar oportunitats..., o bé fer que totes les persones tinguem la mateixa llibertat igualant els capitals d'aquestes. Més bé al contrari...

Des del meu punt de vista no som lliures, des que naixem la societat ens etiqueta mitjançant uns prejudicis que no tenen cap sentit de ser. Si som nens color blau, si som nenes color rosa. Els nois han de jugar a futbol i les noies a les nines... Si tens diners eres una bona persona, cap persona dubtarà de la teua paraula, sinceritat i habilitats, encara que aquestes no existisquen més allà de la brillantor de les teues monedes o del color dels teus bitllets...

Per què?

Vespes que converteixen erugues en zombis

Fa poc, el dimecres, vaig assabentar-me de que hi ha un animal que transmet un virus que provoca al seu hoste un estat zombi. L'animal es una vespa que pertany a la família dels Braconidae. Aquesta vespa, per assegurar-se la supervivència dels seus ous, inocula a una eruga aquests ous i al mateix temps l'infecta amb un virus que va contraure aquesta espècie de vespa fa 100 milions d'anys però que ha evolucionat fins tindre una relació de simbiosi amb la vespa i per això no l'afecta. El virus ataca al sistema nerviós de l'eruga entre d'altres fet que es tradueix en un comportament totalment suïcida ja que l'eruga defen a mort els ous malgrat que les larves d'aquests es menjaran el seu hoste al nàixer.

El vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=7UkDMrG6tog

No obstant això ja coneixia alguns casos d'animals infectats per virus que es comporten d'una manera estranya. Per exemple, hi ha un virus que primer infecta un peix, fa que aquest peix s'apropi a la superfície de la mar, on es més fàcil que sigui menjat per un au i que d'aquesta forma el virus es pugui desenvolupar totalment.

La veritat que això m'ha fet reflexionar un poc perquè si per un casual el virus ens pogués afectar a nosaltres, els humans, pense que correríem un greu risc. Vos imagineu? Les grans marques, els polítics i de més entitats poderoses no dubtarien a infectar-nos amb el virus per a comprar els seus productes, votar-los com a representants del govern o simplement utilitzarien aquesta arma biològica per a que obeírem cegament (encara que per a això ja existeixen eines com la televisió...).

Piràmide de Maslow

Vaig a exposar una teoria psicològica que va fer Abraham Maslow i que jerarquitza les necessitats dels humans. Després faré una petita reflexió sobre aquesta.

Com he dit abans, la Piràmide de Maslow es una teoria psicòlogica que tracta de jerarquitzar les necessitats humanes de forma que les més bàsiques, que al mateis torn són les més nombroses, es troben a la base de la piràmide i a mesura que les necessitats es fan més complexes, són menys nombroses i es troben a estaments més alts. La piràmide està formada per cinc estaments, dels quals els quatre primers s'anomene nivells de déficit, a l'últim nivell d'autorrealització.

El primer nivell fa referència a les necessitats fisiològiques, com voler menjar, beure, dormir o alliberar-se dels residus corporals. El sexe entraria dins aquest primer nivell, exigit per l'instint de supervivència de l'espècie. L'objectiu és assolir l'homeostasi o equilibri del cos.

El segon nivell es pot resumir com la necessitat de seguretetat. Inclou no sentir-se amenaçat per cap perill, tenir una feina (per no témer la pobresa), veure sans els éssers estimats (per conjurar la pora la mort).

El tercer nivell és l'acceptació, la necessitat de sentir-se part d'un grup, de tenir amor i amistat. S'aconsegueix mitjançant les relacions personals, el lleure esportiu i recreatiu, la participació ciutadana... La seva absència porta a ladepressió i l'ansietat.

El quart nivell és el de l'autoestima, entesa en un sentit ampli. Està encara en grups de deficiència perquè es manifesta com a problema quan l'individu no obté el respecte i el reconeixement aliè. La recerca de l'honor, la fama, la glòria i l'ascens professional estan encabits dins aquest nivell.

El darrer nivell és el d'autorrealització, quan la persona busca un sentit a la pròpia vida. Inclou el desig de labellesa, de potenciar les pròpies qualitats o d'aprendre coses noves. La persona que es troba en aquest nivell té més creativityat, s'adapta millor a la situació exterior, té un sistema moral propi que regeix els seus actes, respecta els altres i troba plaer en la resolució de problemes. També valora la llibertat i la veritat pot tenir un sentiment de transcendència.

Ara bé, analitzem el nostre món: guerres, corrupció, contaminació, injustícies... Milions de persones no poden ni tant sols cobrir el primer estament, és a dir, no poden ni tant sols menjar el necessari. No penseu que estem fent alguna cosa malament? Si tots som humans perquè hi ha tantes diferències. Què fa que un nen mereixi morir de fam o no? Què fa que un nen mereixi una educació o una altra? Què fa que una persona mereixi tindre o no unes possibilitats? Tingueu amor per la humanitat, tingueu amor per la justícia i per la veritat, tingueu amor pel nostre planeta... Canviem el món.

Els xics tenen la vida més fàcil que les xiques?

Aquesta qüestió és molt simple, però pot tindre moltes respostes. Tot depen de la situació en la que comparem les facilitats d'un xic amb les d'una xica. Bàsicament per a mi és una qüestió cultural, hi ha molts països en els que la dona es brutalment menyspreada per l'únic fet de ser dona, les conseqüències ja les sabem tots: bloqueig a l'hora d'intentar accedir a treballs i estudis, no poder ser totalment lliure ni independent (ja que depenen per a moltes coses del seu home o del seu pare), resumint, en aquests casos la dona té, clarament, menys facilitats que els homes.

No obstant això en els països més desenvolupats la la dona i l'home tenen les mateixes possibilitats, i, teòricament, tots tenim les mateixes facilitats. Donant-li una visió global a aquest tema pense que els xics tenim més facilitats que les xiques ja que no hi ha cap país en el que els xics tinguem una situació desavantatjosa a la de les xiques i malauradament si que hi ha situacions contraries.

Ara bé, en el nostre país ocorre una cosa prou estranya, som un país molt desenvolupat (encara que molt sovint no ho sembla) que, com he dit abans, teòricament tots tenim les mateixes facilitats ja que tots tenim uns drets i unes lleis iguals. No obstant això hi ha molts casos en que la dona sofreix dificultats en tasques tan normals com es la de buscar treball, sovint les empreses no contracten a dones per a determinats càrrecs amb la justificació de que si la dona es quedés embarassada o es casés probablement deixi el treball. Tot això ocorre en el nostre país (i no vull mencionar els molts casos de maxisme) degut a que som una societat maxista que hui en dia encara conserva els prejudicis i el pensament equivocats d'èpoques passades.

El retorn

Hola a tots, un any més estic ací i tornaré a escriure en aquest bloc.

Principalment, i a diferència de l'any passat, m'agradaria escriure articles d'opinió sobre qüestions un tant serioses com pot ser la societat actual, la política, la justícia... No obstant això també es possible que escrigui algunes notícies que cregui interessants.

Les tecnologies del futur.

L'inventor i científic nord-americà Raymond Kurzweil ha visitat Madrid per donar a conèixer la seva particular visió del futur de la societat, envaïda per les noves tecnologies. Entre altres prediccions, assegura que hi haurà glòbuls vermells robòtics que permetran esprintar durant quinze minuts o sentasre en el fons d'una piscina durant quatre hores.

Segons la seva visió, la tecnologia s'està tornant més petita i "està desapareixent" a nivell físic. En aquest sentit, va avançar que probablement els ordinadors començaran a desaparèixer a partir de finals d'aquest any i l'any 2029 es produirà "una fusió" de la tecnologia amb el cos.

Kurzweil va assegurar que fins i tot es podran introduir ordinadors en els cervells per curar malalties com el Parkinson, de manera que ja no es tractarà d'un experiment, sinó d'una teràpia. "D'aquí a 20 anys aquests equips que ara tenen la mida d'un pèsol i que requereixen cirurgia, tindran el d'una cèl.lula i no necessitaran d'intervenció quirúrgica".

Per últim, avanzaó que les TIC també han de transformar l'energia i l'abús dels combustibles fòssils, ja que utilitzen molt pocs recursos i són beneficioses per al medi ambient, com les cèl lules solars. "L'energia solar va camí de convertir-se en el 100% del subministrador d'energia de tot el món".

Activen el Tera 100, un superordinador que controla armes nuclears.

El Departament d'Aplicacions Militars del Comissionat francès de l'Energia Atòmica i Energies Alternatives (CEA) i Bull han posat en marxa el nou superordinador Tera 100.

Tera 100 és el resultat d'un programa de col.laboració iniciat el 1998 entre CEA i Bull, i és el primer superordinador d'escala petaflop (mil bilions d'operacions per segon) desenvolupat a Europa. La seva potència teòrica de 1,25 Petaflops el situa entre els tres superordinadors més potents del món. Tera 100 està destinat al programa de simulació del CEA, amb l'objectiu de garantir la fiabilitat de les seves armes de dissuasió nuclear.

Tera 100 està constituït per 4.300 servidors bullx S Series, amb 140.000 cores Intel Xeon de la família 7500, 300 TB de memòria central i una capacitat total d'emmagatzematge de 20PB. A més, el seu rendiment de 500GB/seg. és un rècord mundial per un sistema d'aquest tipus.

A la pràctica, pot dur a terme més operacions en un sol segon que les que tota la població mundial seria capaç de realitzar en 48 hores si cada persona completés una operació al segon, dia i nit. La seva capacitat de transferència d'informació és equivalent a un milió de persones veient pel lícules d'alta definició de manera simultània i la seva capacitat d'emmagatzematge correspon a més de 25 mil milions de llibres.

Sis homes inicien tancament de 520 dies per simular expedició a Mart.

Sis voluntaris oriünds d'Europa, Rússia i la Xina es van tancar a partir d'aquest dijous durant 520 dies en una simulació d'un vol a Mart, per determinar els efectes psicològics d'una reclusió de semblant durada.

L'experiència, anomenada Mart-500, va començar el dijous a les 10H00 GMT, quan els participants, tots homes, van tancar la porta del mòdul on passaran el proper any i mig aïllats de la resta del món.

"Ens veurem dins de 520 dies", va dir als periodistes un dels tres voluntaris russos abans d'entrar a la nau.

Un italo-colombià, un francès, tres russos i un xinès es van instal.lar en el mòdul de 180m2, per als 250 dies de l'"viatge" d'anada. Tres d'ells passaran després 30 dies en un altre recinte en què s'imita la superfície del Planeta Vermell i finalment tota la tripulació "retornarà a terra" després altres 240 dies d'aïllament físic de la resta de la humanitat.

L'italo-colombià, Diego Urbina, va llançar petons als espectadors abans d'ingressar en el mòdul. "Somni amb un futur en què els humans viatjaran i treballaran freqüentment en l'espai", va afegir, a l'explicar les raons que el van portar a participar en aquesta aventura.

L'experiència es porta a terme a l'Institut de Problemes Mèdic-Biològics (IBMP) de Moscou, en col.laboració amb l'Agència Espacial Europea (ESA).

La nau tornarà a obrir-se només quan l'experiment hagi acabat, o si un dels voluntaris es veu obligat a abandonar. L'absència de dona en l'experiment impedirà que s'analitzin les possibles tensions sexuals que poden sorgir en una tripulació mixta durant un viatge tan llarg.

Les comunicacions entre la tripulació i el centre de control es faran essencialment per email i el temps de transmissió s'allargarà a mesura que avanci el viatge, arribant a 40 minuts per a un missatge, tal com seria el cas en una veritable missió cap a Mart.

Els sis homes, de 27 a 38 anys d'edat, veuran les seves jornades dividides en tres segments de vuit hores dedicades a la feina, l'oci i el son. També hauran de racionar els seus aliments, els mateixos que tenen els astronautes de l'Estació Espacial Internacional.

El seu esmorzar estarà compost essencialment per cereals, pa i pancakes. En els àpats principals, els voluntaris tindran carn, peix o pasta.

"Això no és com 'Big Brother'. No hi haurà vigilància ni videocàmeres a tot arreu. Esperem que no hi hagi baralles ni escàndols", va dir Jennifer Ngo-Anh, responsable del programa Mart 500.

Al marge de l'absència d'aire fresc i llum natural, la separació dels éssers estimats serà per als voluntaris un dels grans problemes que hauran de superar.

"Serà un desafiament per a tots nosaltres. No podrem veure a les nostres famílies, als nostres amics, però crec que es tracta malgrat tot d'un moment gloriós en les nostres vides", va explicar el xinès Wang Yue, de 27 anys, des del IBMP de Moscou, on està instal lat el mòdul.

El francès Romain Charles, de 31 anys, va assegurar que el més difícil serà l'absència de contactes "amb la família, la núvia i els amics".

Aquesta "missió" està organitzada pel IBMP i l'Agència Espacial Europea (ESA), que descriuen l'experiència com un intent de "imitar de la forma més precisa una missió a Mart i el seu retorn, sense necessitat d'anar".

"El factor por no pot ser simulat", reconeix Christer Fuglesang, directiu de l'ESA. "És cert que no tenim en compte el fet que podrien no tornar" d'una missió real a Mart, afegeix.

Un viatge real fins al Planeta Vermell no està previst abans d'una trentena d'anys.
L'any passat, sis voluntaris havien viscut tancats en un mòdul similar a Moscou durant 105 dies.

La distància entre Mart i la Terra oscil entre 55 i més de 400 milions de quilòmetres, en funció de les òrbites dels dos planetes.

La història viva del videojoc - Shigeru Miyamoto

Fa uns 45 anys, en Sonobe dret, un poblet proper a Kyoto, un nen feia incursions diàries en un frondós bosc que envoltava la població. Aquest nen, d'alguna manera, mai va tornar de la densa arbreda, que el va seguir durant tota la seva vida i obra. El seu nom és Shigeru Miyamoto, té avui 58 anys, però ni aquell nen ni aquella necessitat d'explorar el bosc semblen haver canviat gaire. Actualment és el màxim responsable creatiu de la major multinacional del joc electrònic, Nintendo. I està considerat, de forma unànime, el pare del videojoc.

Miyamoto i el videojoc porten 35 anys acompanyant. Aquest creador ha protagonitzat gran part dels esdeveniments que han marcat l'oci electrònic en la seva curta vida. Els que hem compartit professió amb ell tots aquests anys sabem el determinant de cada un dels ruptures contra pronòstic del mercat que ha protagonitzat i les implicacions que han suposat, anys després, per a tota la indústria.

És poc habitual arribar a reconèixer un pioner d'influència mundial mentre aquest encara viu. I més curiós és conèixer a un amb una carrera creativa hagi crescut en paral.lel al sector al qual pertany. "Sempre he tingut la determinació clara de fer el que els altres no fan", explica. "M'he dedicat a inventar coses innovadores i fora del camí marcat. Fer coses noves és divertit; copiar el que fan els altres, no. Aquesta és una nova indústria amb un gran potencial, però també comporta una gran responsabilitat. La gran implicació de els videojocs en la societat transforma la pròpia societat, fer-ho de manera sensata depèn de nosaltres ".

Shigeru Miyamoto és un personatge afable, simpàtic. Ni la seva recollit mida ni els seus 58 anys són capaços de contenir una vitalitat que es desborda. Compartim dues hores de conversa, a la planta 25 de l'hotel Hilton de Londres, amb aquest creador el treball ha estat àmpliament reconegut pels sectors més influents a nivell mundial, siguin de l'administració, acadèmics o mediàtics. Ha estat distingit amb la Legió d'Honor francesa, el Bafta de l'acadèmia de les arts anglesa i proclamat persona més influent de 2008 per la revista Time.

A través dels seus jocs, Miyamoto probablement ha aconseguit arribar més a la ment de les persones que cap altre autor viu. No només pel nombre de còpies venudes, sinó perquè cada un d'aquests jocs triga desenes d'hores a consumir. En aquest sentit, costaria trobar un autor viu que tingués més influència universal. "Em fa una mica de vergonya parlar d'això", reconeix. "L'afirmació em fa sentir, si més no, cada vegada més vell. Recordo quan era jove i mirava amb admiració als autors de manga. Prenent com a referència el que va passar amb la cultura manga al Japó i com aquests autors van evolucionar i van influir en les noves generacions, puc esbrinar com he d'actuar jo ara. Estic començant a entendre que els creadors de videojocs miren cap a mi com jo mirava cap a ells ".

Al Japó, Miyamoto és venerat com un déu, i Steven Spielberg li consulta gairebé a manera de oracle quan ha de produir alguna cosa relacionada amb videojocs.

A Espanya és més conegut per ser el creador del carismàtic lampista italià Mario, protagonista de la sèrie Super Mario Bros Només els productes d'aquell mític videojoc han acumulat més de 250 milions de còpies venudes. Una enquesta de Màrqueting Evaluations, empresa dedicada a mesurar la popularitat de celebritats i productes als Estats Units, va revelar que Mario era més conegut i popular que el ratolí Mickey Mouse.

Per als més avesats, no menys carismàtic i comercial resultar Link, el jove protagonista de l'extensa saga Zelda. Curiosament, el joc el protagonitza un jove que, com ell, explora misteriosos boscos i coves.

Però el producte que darrerament més ha marcat la seva popularitat és l'exitosa consola Wii, que ha revolucionat el concepte d'interacció amb un joc electrònic, amb aquest nou comandament, l'usuari fa servir el joc amb el moviment del seu cos.

Una gran part de l'oci social durant el segle passat va estar marcada pel cinema i la televisió. No obstant això, en l'última dècada va ser superat per l'oci interactiu i durant aquest segle XXI les diferències augmenten a passos de gegant. Mor que si el segle passat va ser el segle de l'audiovisual, l'actual és el de l'oci digital interactiu. I el videojoc lidera aquest nou sector digital. "Els avenços tecnològics dels últims 40 anys han fet que cada dia tant els creadors com els consumidors disposem de més elements interactius al nostre abast", explica Miyamoto. "Les persones hem integrat aquests avenços, sense adonar-nos, als nostres hàbits de vida. La interacció dominarà el futur dels productes d'oci a partir d'ara".

I això suposa una diferència per al creador. L'autor literari i el cinematogràfic són cicerones de l'espectador al llarg de la seva obra, amb un itinerari enormement fix, lineal. En aquest nou mitjà, en canvi, la història és una proposta d'entorn i l'acció està més a càrrec del jugador. Això significa una dificultat a l'hora d'abordar d'una manera nova la creació d'una obra. "Quan parlo amb els creadors més joves de l'empresa els dic que pensin en el cinema com una experiència completa i lineal en la qual l'espectador segueix el camí marcat pel director", explica Miyamoto. "Els videojocs, en canvi, estan més a prop d'una actuació en directe en la qual el creador està obligat a observar contínuament la reacció del públic i ser capaç de respondre a través del joc i en el mateix instant en què es produeix".

Es podria dir que l'usuari és, d'alguna manera, coautor de la seva pròpia experiència. "És el dissenyador el que proveeix el jugador dels entorns i les eines perquè tingui sensació de llibertat, però al capdavall és més una sensació que una realitat", puntualitza Miyamoto. "Sí que és cert que hi ha una forma única d'experiència que no es repetirà ni tan sols encara que el jugador torni a començar la mateixa partida".

Un element peculiar de l'obra de Miyamoto, i per extensió de la filosofia de Nintendo, és haver recuperat un jugador major de 50 anys i al públic femení, que sempre ha estat més reduït. Totes les grans marques ho han intentat, però només Nintendo ho ha aconseguit de forma aclaparadora. Tant amb la Nintendo DS com amb la Wii.

"Sempre he tingut la visió d'integrar a totes les parts de la societat", explica. "Intento crear una experiència que sigui atractiva per al major percentatge de població possible. L'entreteniment ha de ser una cosa que tothom pugui gaudir. I si és possible, formar-se amb això. Estem en condicions d'arribar a tot tipus de públic. Això és el que intento aconseguir sempre. Universalitzar el fenomen. Per exemple, veiem que la Nintendo DS és, d'alguna manera, semblant a un llibre electrònic i pensem quin tipus de coses contingudes en un llibre podrien avui ser expressades a través d'aquesta consola. La wii, per la seva banda, és un ordinador que està en el saló de la casa, i intentem veure quines possibilitats ens dóna això per potenciar i aprofitar aquesta circumstància. Des cuinar, fer gimnàstica o aprendre idiomes. És un aspecte en què encara hi ha molt per fer, però hem donat els primers passos ".

La indústria del videojoc està enormement segmentada per països. Orient i Occident són gairebé dos universos diferents en gustos de mercat. Per exemple, els jocs occidentals són més barrocs en els gràfics i més immediats en la seva jugabilitat. Orient prefereix iconitzat seus personatges amb colors llisos sense textures. No obstant això, l'obra de Miyamoto està misteriosament acceptada per tots els països i venuda de forma massiva en tots els mercats. És un fenomen pràcticament únic. "Al principi", explica, "jo treballava intentant traduir les accions físiques a l'entorn del videojoc, i això era apreciat per gent de tots els països perquè aquestes accions són comuns. En els últims anys estic més interessat en les emocions i sensacions, intent compartir les meves pròpies emocions amb altres persones. Mantenint aquesta essència, qualsevol jugador s'entendrà el que jo sento al jugar, independentment d'on vingui. Aquestes emocions, com les accions físiques, són universals ".

Aquest nou canal anomenat videojoc té una mica de tsunami, per canviant, gegantí i transformador, i d'un immens iceberg del qual només coneixem el més evident, però que mostra indicis d'ocultar unes implicacions futures fora de l'abast de la nostra visió. Combina inqüestionables virtuts i inquietants zones de penombra. Per exemple, es parla de l'estimulació a una intel ligència abstracta i noves habilitats del jugador, però al seu torn aquest gasta molt de temps en entorns impunes amb poques implicacions o conseqüències.

"Hi ha molts aspectes en totes les formes d'entreteniment, inclosos els videojocs, que poden resultar negatius", justifica Miyamoto. "La forma de tractar les implicacions de potencial aïllament de la gent en els videojocs és intentar expandir un missatge d'equilibri al jugador. Tots els aspectes negatius estan vinculats a l'ús desmesurat del videojoc, sigui en temps o obsessió. Saber compaginar amb activitats fora de aquesta bombolla és una cosa que sempre he promocionat. Estic a favor de l'equilibri en qualsevol mitjà. meu poder com a creador, però, és poc a l'hora de controlar aquest equilibri. Sempre intentem fer videojocs que potenciïn la relació entre els membres d'una mateixa família, evitant l'aïllament ".

El Barça goleja al Reial Valladolid i es proclama campió de la Lliga 2009/2010.

No podia haver un altre final: millor equip, millor campió. El FC Barcelona no va fallar i va golejar sense contemplacions al Reial Valladolid (4-0), en l'última jornada de Lliga i davant el seu públic, per aconseguir el seu vintè títol de Lliga, el quart en l'última dècada, amb un rècord històric de punts: 99.

El resultat, contundent i de just campió (depenia de si mateix), certifica el descens de l'equip val · lisoletà a Segona divisió, després que el Màlaga empatés amb el Reial Madrid (1-1) i el València vencés el Tenerife (1-0 ).

No va ser senzill per a l'equip de Pep Guardiola, que va començar nerviós i Fallon en defensa, amb errors més propis d'equips menors i que van poder costar algun gol en contra en els primers compassos: Manucho desaprofitar l'ocasió més clara, després d'un mal rebuig de Valdés.

El Valladolid no va saber marcar i el Barça va saber asserenar aquesta pressió a base de toc i possessió, superat el quart d'hora de joc. En aquells dies, Duda trobava una mà als culers amb un gol a La Rosaleda i Leo Messi començava la seva tasca amb un parell d'accions errades, donant sensació de perill.

Però hi va haver d'esperar la intervenció de Pedrito per apuntalar el triomf i el títol: va fer la jugada del 1-0, que es va ficar Luis Prieto en pròpia porta, i va aconseguir el segon gol després de combinar amb Messi i batre per baix a Jacobo. Tot resolt en quatre minuts.

la segona part va servir per donar-li un petit empenta més Messi en el seu camí golejador, aconseguint dos gols necessaris per igualar el rècord golejador de Ronaldo (34 gols en Lliga) i exalçar més, si és possible, com pitxitxi i 'bota d'or' de aquesta temporada.

També va valer per contemplar la reaparició d'Andrés Iniesta, homenatjar o acomiadar Ibrahimovic i Henry i aplaudir el projecte de Joan Laporta, que diu adéu amb un total de 12 títols (2 Champions i 4 Lligues, entre d'altres).

25 anys de rimes 'made in Spain'.

Com passa amb la majoria dels corrents culturals, no és possible datar amb exactitud l'arribada del hip hop al nostre país. El break-dance va ser, doncs, el primer pilar de la cultura hip hop que va posar el seu peu a Espanya, després les altres dues grans manifestacions del moviment: rap i grafit.

Amb el pas dels anys, els grups de rap van començar a multiplicar: Jungle Kings, Sindicat del Crim, DNI, Zona Nord Posse, BZN ... El 1989, el segell independent Troia editava el seminal recopilatori Madrid hip hop, que agrupava les principals formacions de rap de la capital. L'èxit va ser imparable.

A finals dels vuitanta, Juan Carlos Argüello, més conegut com Moll, estampa la seva signatura per tota la ciutat, convertint-se en el gran pioner del grafit. Quan van arribar els noranta, Leticia Sabater, Lola Flores i Jesús Gil cantaven rap a la televisió. "Aquella va ser l'època daurada del rap a Espanya", recorda Francisco Reyes, que va formar part d'aquells primers grups de breakers.

Avui, convertit en professor de la Universitat Complutense, publica al costat del raper El Chojin el llibre 25 anys de rap a Espanya (Viceversa). Tots dos han fet la vista enrere en el temps per, amb les dosis apropiades de nostàlgia i rigor, dibuixar el mapa del rap al nostre país des dels seus inicis fins als nostres dies. Una història "plena d'alts i baixos", en paraules del propi Reis.

Des d'aquells primers breakers fins Tote King. Des del influent Madrid Zona Bruta del Club dels Poetes Violents fins Mala Rodríguez. Una guia per comprendre, no ja un estil de música ni una forma de vestir, pintar o ballar, sinó tota una manera de veure i entendre el món.

Nausicaä de la Vall del Vent en cinemes.

Han passat 1.000 anys des que una guerra catastròfica provoqués un gran desastre humanitari i mediambiental a la Terra. La Vall del Vent hi ha a alguns supervivents a la vora d'un bosc contaminat. Nausicaä és la princesa d'aquest regne, una guerrera que sent un profund respecte pels insectes i animals de la zona contaminada. Quan un dels regnes hostils, el liderat per la princesa Kushana, intenta reviure al déu de la guerra, Nausicaä ha d'enfrontar al seu destí.

L'èxit internacional de "La princesa Mononoke" i "El viatge de Chihiro" ha encimbellat a Hayao Miyazaki com el creador més original i revolucionari de l'anime japonès. D'aquí que els seus títols més antics, no estrenats fora del seu país, siguen recuperats progressivament per les pantalles de cinema. Va ser el cas de "El meu veí Totoro" i també del que ara ens ocupa, "Nausicaä de la Vall del Vent". Creada el 1984, la pel lícula adapta un manga de 7 entregues ideat pel propi Miyazaki. El seu èxit va ser imparable, fins al punt de marcar el naixement del mític Studio Ghibli.

La història ens mostra dos eixos centrals en la temàtica del mestre japonès: el pacifisme i l'obsessió per l'ecologia. Tot això en un panorama post-apocalíptic presidit per una princesa guerrera que es debat entre el seu amor a la Naturalesa i la seva ofensa contra els regnes rivals. Els personatges humans es barregen amb els animals, un altre detall habitual en l'obra de Miyazaki, destacant aquesta vegada l'originalitat dels Ohms (grans insectes amb forma de cuc que tenen 14 ulls, 14 parells de potes i viuen en un bosc contaminat).

Llancen un nou sistema capaç de traduir cançons a partitures de forma automàtica.

Enginyers de telecomunicacions de la Universitat de Jaén (UJA) han creat un nou mètode per detectar i identificar de forma automàtica les notes musicals d'un arxiu d'àudio i generar la partitura.

El sistema identifica les notes encara que variï el tipus d'instrument, l'intèrpret, l'estil musical o les condicions de la sala de gravació.

Els investigadors parteixen d'un arxiu wav, un format d'àudio molt comú en enregistraments d'àudio, i, després d'aplicar el mètode, obtenen un fitxer midi, un protocol de comunicació d'instruments musicals que permet visualitzar la partitura i escoltar el resultat.